La batalla d’Urquinaona [Samarreta Antirepressiva]

Davant la brutal repressió exercida contra manifestants, en un context permenent de resposta a la injusta sentència del procés, El Sobresalto, Jordi Borràs, Partisano i Quefer2018 vam presentar la Samarreta Antirepressiva.

Una samarreta feta amb l’objectiu de fer front a les despeses econòmiques de la defensa de les persones investigades. Aquesta, es va presentar el 31 d’octubre de 2019, acompanyada d’un vídeo i un text que recollim més endavant.

La samarreta va ser dissenyada per Quefer2018 amb la foto de Jordi Borràs i estampada/distribuïda per Partisano. Amb el text que hem adjuntat més endavant de El Sobresalto.

Clica aquí per comprar-la!

Tots els beneficis van anar destinats a les caixes de resistència i solidaritat per cobrir les despeses econòmiques de la defensa de les persones investigades. El 28 de gener de 2020, tres mesos després de la presentació de la samarreta, vam comptavilitar 7.700 eur d’aportacions a través de la compra de la samarreta.

Demostrant-nos una vegada més que per separat no som res, i que només ajuntant-nos tenim la possibilitat de canviar les coses.

VÍDEO DE LA CAMPANYA ANTIREPRESSIVA #LABATALLADURQUINAONA

A continuació adjuntem el text escrit per la família de El Sobresalto, que també podreu trobar en castellà al seu blog.

“Tio, això és millor que la droga.”- Un encaputxat a un altre en la batalla d’Urquinaona.

Mirar a una banda, mirar a una altra banda. Sentir-te lliure, per fi. Després del que ha passat a Catalunya les últimes setmanes, volíem compartir amb vosaltres una cosa. Us proposem una lectura del que està passant. No té un ordre, ni una idea principal. Més aviat, un missatge a totes les que representen el tumult. Us convidem a llegir el text com us vingui més de gust, de baix cap a dalt, o saltant de paràgraf en paràgraf. Igual que en la revolta, les fogonades són imprevisibles i desordenades.

1. A vegades, quan hi ha poca llum n’hi ha prou amb una simple espurna per conèixer el que t’envolta. A vegades, en la soledat una simple veu es converteix en comunitat. A vegades, una hòstia de la pasma no indica dolor, tan sols saber que ets viu. A vegades, n’hi ha prou amb una mirada i un lloc per conèixer-se plenament.

2. Se’ls veu als ulls la por, la por al tumult, a la massa agitada, als nostres somriures còmplices. I, de sobte, el carrer es torna nostre. Perquè un carrer nostre és un carrer amb nosaltres. Durant la revolta, la gent tria el seu bàndol. Només feia falta mirar als balcons dels pisos turístics per adonar-se de la disconformitat dels turistes. Alguns baixaven a gravar i fer-se selfies a la barricada, com si es tractés d’un passatemps típic del sud d’Europa. Atònits, els seus mòbils van acabar sent llenya de barricada. Mentrestant, un treballador de Deliveroo atia la barricada amb cartrons. Al seu costat, una cambrera d’un bar reparteix diaris vells per ajudar a encendre el foc. La complicitat és sempre una acció, no una idea.

3. Quito, Santiago de Xile o Barcelona. No es tracta de conflictes aïllats. És part del virus que es propaga, un pressentiment sobre la fi. Un alçament de la multitud, de totes. Des de les comunitats indígenes enderrocant el govern de l’Equador, a xavals catalans amb la samarreta del Barça tirant pedres a la policia. Totes fartes d’un present que no se sosté, en què ha arribat el moment de posicionar-se, de prendre partit per un bàndol. Ens hi han obligat.

4. En aquests dies de guerra, d’èxtasi total al costat de les teves germanes, hem vist Pablo Chill-E portar llimones als manifestants per pal·liar l’efecte del gas pebre llençat pels “pakos”. També hem vist la solidaritat del segell LaVendición amb tota la gent que és als carrers. Perquè tenim una cosa que mai tindrà l’enemic: entre les nostres tropes hi ha el que és diferent. Unes tropes que, fonamentalment, comparteixen les ganes de voler viure d’una altra manera i la sensació que ens estan fent fotre, i que no aguantarem més. Quan totes les que comparteixin aquest sentiment ens trobem, serem imparables. Perquè ens necessitem a totes, des de les que estan fartes de no tenir pasta, fins als que tenint feina viuen putejats. També a la família que serà desnonada i al que roba per omplir la nevera. Quan això passi, entendrem la magnitud de la catàstrofe actual. Només queden dos bàndols: o nosaltres o ells.

5. Profanar és retornar el que és sagrat, exclusiu dels déus, a l’ús dels vius. Quan el pacifisme radical s’oposa a l’alçament de la barricada i la crema de contenidors, en realitat està defensant l’“ús” que el poder dona al contenidor. Nosaltres, en canvi, en aquesta acció convertim l’objecte per llençar la brossa en l’objecte per defensar-nos d’ella, és a dir, de la policia. Els objectes sempre són els seus usos i no les seves formes.

6. Aquí teniu el 15M de la generació de la crisi. Ja no ens trobaran més vegades asseguts a terra amb les mans aixecades. Les mans ja no comuniquen res. No hi ha possibilitat de diàleg, ni de pacte. De sobte, ens adonem que la guerra sempre ha estat aquí. Que tot el que havíem viscut fins ara només era pur espectacle. Malgrat això, hi ha qui encara es pensa que la casa es pot netejar, tot i saber que està totalment en ruïnes.

7. En aquests dies de guerra, l’enemic també es mobilitza. El bombardeig continu des dels mitjans de comunicació amb la suposada amenaça terrorista que representen els “violents”, no és més que una mostra del nerviosisme que regna ara entre les tropes enemigues. Fan servir l’antiterrorisme com una manera de governar. Perquè el poder ho té clar. Desobeir un mandat judicial per aturar un desnonament? 7 anys pres. Currar 12 hores, sense cotitzar, per un sou de merda, amb por a l’acomiadament? El que ens han imposat, el que t’has d’empassar per ser catalogat com a bon ciutadà. Al final, tot serà terrorisme, menys treballar. Doncs no, hem dit prou. Ja hem entès que la nostra única violència és existir.

8. Ara mateix un dels nostres majors reptes és, sens dubte, cuidar-nos. Perquè cuidar-nos és estar juntes. Potser encara no sabem com viure darrere la barricada, però sabem que no volem tornar a la soledat quotidiana de les nostres vides. Donar-nos una vida en comú, en la qual, ara mateix, el passamuntanyes ens fa estar més segures i dona semblança al que és diferent. Hi ha una intuïció d’un nou món però, sobretot, una confirmació de la mort del que és vell, d’una civilització esgotada.

9. A les que encara no saben on anar però almenys se senten.
A les que són darrere, fent de la rereguarda un lloc segur.
A les que són davant, fent del cos una última barricada.
A les que desitgen i senten que això ja no pot fer marxa enrere.
Al tumult. A la massa il·luminada pel foc.
A totes, però juntes.

Tardor 2019, Barcelona

COMPRAR AQUÍ LA SAMARRETA ANTIREPRESSIVA

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *